La jerarquia no es veu, però es nota. Quan funciona, tot flueix.
Llegibilitat abans que estil
Un dels errors més habituals en la maquetació de llibrets de falla és confondre tipografia amb decoració. Escollir una lletra “bonica” no garanteix una bona lectura. El primer criteri sempre ha de ser la llegibilitat, especialment en textos llargs en valencià, amb accents, dièresis i signes específics que no totes les tipografies resolen bé.
El cos del text, l’interlineat i l’amplada de columna influeixen directament en la comoditat lectora. Un cos massa menut obliga a forçar la vista. Un interlineat massa ajustat crea un bloc dens i difícil de seguir. Una línia massa llarga fa perdre el punt on estaves. Són decisions aparentment tècniques, però afecten completament l’experiència del lector.
Jerarquia: què destaca i què acompanya
La jerarquia tipogràfica és l’esquelet invisible del llibret. Defineix quins elements són principals, quins secundaris i com es relacionen entre ells. Si tots els titulars tenen el mateix pes visual, no hi ha jerarquia. Si tot està en negreta, res és realment important.
Un llibret ben maquetat diferencia clarament entre títols de secció, subtítols, cos de text, cites i elements complementaris. Aquesta diferenciació pot fer-se amb canvi de cos, de pes, d’estil o de família tipogràfica, però sempre amb coherència. No es tracta d’utilitzar moltes tipografies, sinó d’utilitzar-les amb criteri.
En la majoria de casos, dues famílies tipogràfiques ben escollides són més que suficients: una per al cos de text i una altra per als titulars. La combinació ha de generar contrast, però també harmonia.
Consistència al llarg de tot el llibret
Un altre error habitual és modificar la jerarquia segons la secció. Canviar estils constantment genera una sensació de fragmentació. La coherència és clau. Un titular ha de tindre el mateix pes visual a la pàgina 10 que a la 150.
Això no vol dir que totes les pàgines siguen iguals. Vol dir que el sistema és consistent. La retícula, els marges i els criteris tipogràfics han d’estar definits des del principi. La improvisació constant és enemiga d’una bona jerarquia.
Quan la jerarquia està ben treballada, el lector pot escanejar ràpidament el contingut, identificar seccions i decidir què vol llegir amb més profunditat. Açò és especialment important en llibrets extensos.
Tipografia i identitat
La tipografia també comunica caràcter. Un llibret amb una tipografia massa neutra pot resultar correcte però sense personalitat. Un amb una tipografia excessivament expressiva pot resultar difícil de llegir. L’equilibri és el repte.
En el context de les falles, on hi ha tradició, cultura i identitat, la tipografia pot reforçar aquest relat sense caure en el tòpic. No cal recórrer a lletres barroques per parlar de tradició. La modernitat i el respecte pel context no són incompatibles.
En definitiva, la tipografia en un llibret de falla no és un detall secundari. És una eina estructural que organitza, jerarquitza i dona coherència al conjunt. Quan està ben resolta, ningú la qüestiona. Quan falla, tot el llibret es ressent.