Un llibret és identitat. No només informació.
Què és realment un llibret de falla?
El llibret ha passat de ser una simple recopilació de textos a convertir-se en una peça de disseny editorial amb identitat pròpia. No és només un document informatiu; és una extensió de la falla. Quan està ben fet, el llibret comunica caràcter, coherència i criteri. Quan no ho està, es nota des de la portada fins a l’última pàgina.
El llibret no és un annex. És la narració del monument. És l’espai on la falla s’explica, es contextualitza i pren profunditat. El monument és volum i impacte; el llibret és relat i memòria. Si el cadafal parla d’un tema concret, el llibre hauria d’acompanyar-lo, ampliar-lo i enriquir-lo.
Tot el que envolta el llibret —articles, poesies, il·lustracions, fotografies, textos institucionals— hauria de girar al voltant d’aquesta idea central. No té massa sentit plantar un monument de pirates i que el llibre parle sobre l’antic Egipte, per posar un exemple exagerat. La coherència temàtica no és una obsessió estètica: és respecte pel projecte. Quan el monument i el llibret dialoguen, el conjunt guanya força. Quan cadascun va per lliure, el resultat es fragmenta. El lector ho nota encara que no sàpiga explicar per què.
Estructura: abans de dissenyar, pensar
La primera decisió no és tipogràfica, és estructural. Cal definir blocs, jerarquies i ordre del contingut. Sense una arquitectura clara, el millor disseny no pot salvar el resultat.
Un llibret equilibrat sol dividir-se en presentació, part cultural o temàtica, contingut literari i col·laboracions. El sumari no és decoratiu: és una promesa al lector.
Disseny editorial: tipografia i retícula
El disseny de llibrets ha evolucionat molt en les últimes dècades. La tipografia ja no és un detall secundari: és el que determina la lectura.
La lletra massa gran és un error habitual. Treballar en paper no és treballar en pantalla. Un cos adequat, un interlineat coherent i una retícula ben definida marquen la diferència entre «funciona» i «està ben fet». Hi ha una idea molt estesa que diu que «el cos normal és 12 punts» perquè és el que apareix per defecte en Word. Però treballar en pantalla no és el mateix que maquetar per a paper. En digital fem scroll; en paper, no. La percepció de grandària canvia completament.
En maquetació editorial, un cos 12 per a text corrent és desproporcionat en la majoria de formats habituals de llibret. Ocupa massa espai, genera línies massa curtes i dona un aspecte infantil o poc refinat. A més, obliga a augmentar el nombre de pàgines sense necessitat real. Un cos 9 o 10 ben treballat, amb un interlineat adequat i una amplada de columna correcta, resulta molt més llegible i elegant. La tipografia no ha de ser «gran perquè es veja», sinó adequada perquè es llija còmodament.
La retícula, o «grid», organitza el contingut i evita el caos visual. Dona coherència i ajuda a mantindre el nivell durant tot el llibre. No és una presó creativa, és una estructura que permet prendre decisions amb criteri. Defineix marges, columnes, proporcions i ritmes. Gràcies a la retícula, un titular no apareix cada vegada en un lloc diferent, una imatge no flota sense sentit i el text no es desordena pàgina rere pàgina.
Quan una publicació no té retícula, es nota immediatament: elements desalineats, espais irregulars, salts visuals bruscos. Potser no sabem explicar què falla, però percebem que alguna cosa no encaixa. La retícula és el que fa que el llibret respire de manera constant i que totes les pàgines formen part del mateix sistema. A més, la retícula facilita el treball a llarg termini. En llibrets extensos, amb moltes seccions i col·laboradors, és l’única manera de mantindre coherència sense improvisar en cada doble pàgina. No limita la creativitat; al contrari, la canalitza. Dins d’una bona estructura, la variació és més potent perquè té un marc de referència.
Maquetació professional, paper i impressió
Maquetar no és col·locar textos. És establir jerarquies, ajustar marges, definir una retícula coherent, decidir proporcions i anticipar problemes d’impressió abans que apareguen. La maquetació és l’esquelet invisible del llibret: si falla, tot el conjunt es ressent, encara que el lector no sàpiga exactament per què.
Un llibret pot autoeditar-se, sí. Però el criteri tipogràfic, la coherència visual i l’experiència editorial no s’improvisen en tres tutorials. Darrere d’una bona maquetació hi ha hores de lectura, cultura visual, coneixement tècnic i capacitat per prendre decisions. Invertir en maquetació és invertir en identitat. No és una despesa ornamental; és el que fa que el llibret tinga estructura, ritme i credibilitat.
La maquetació, a més, no es pot separar del paper i de la impressió. El paper defineix el tacte i la percepció abans que el lector llija la primera línia. Offset o estucat? Brillant o mat? No és només una qüestió estètica, sinó funcional. Un paper brillant pot potenciar fotografies, però també generar reflexos molestos en textos llargs. Un offset pot donar una lectura més còmoda i una sensació més natural. Cada elecció té conseqüències. També el gramatge importa. Un interior massa gruixut pot fer el llibre rígid i incòmode; un massa fi pot transparentar i empobrir la percepció. La portada necessita consistència, però sense convertir-se en una peça desproporcionada. L’equilibri és la clau.
La tirada determina el sistema d’impressió. En tirades curtes, la impressió digital pot ser eficient; en tirades més grans, l’offset sol oferir millor estabilitat cromàtica i rendiment per unitat. El format, per la seua banda, influeix directament en el pressupost i en l’eficiència de producció. 170×240 mm o A5 són formats còmodes, proporcionats i rendibles perquè aprofiten bé el plec de paper en impremta i faciliten enquadernació i manipulació.
En definitiva, maquetació, paper i impressió no són fases independents. Formen part d’un mateix procés editorial. Quan es pensen conjuntament, el resultat és coherent, equilibrat i professional. Quan es decideixen per separat o a última hora, el llibret perd consistència i identitat.
La publicitat: col·laboració, no «anuncis»
La publicitat —o millor dit, les col·laboracions— formen part de l’equilibri econòmic del llibret. Però això no significa que hagen de destrossar el projecte editorial. Quan una comissió convida un comerç a participar, no està venent un espai com si fora una pàgina d’un diari nacional. És una relació local, de proximitat. Moltes vegades el lector ja coneix el negoci. Per tant, no cal omplir un anunci de textos, serveis, fotografies, frases èpiques i colors estridents. Un anunci ben resolt pot conviure perfectament amb el disseny del llibret. Fons nets, espai en blanc, logotip correcte, informació clara. El problema apareix quan es tracta la publicitat com un «pegat» que s’afegeix al final sense criteri.
També hi ha un debat estructural: calen vint pàgines consecutives d’anuncis? O es poden integrar millor dins del ritme del llibre? Quan la publicitat està pensada des del principi dins de la maquetació, deixa de ser un element intrús i passa a formar part del conjunt. Cuidar la publicitat és cuidar la imatge del llibret. I, de retruc, la imatge de la falla.
Quantitat o qualitat?
Fer un llibret molt gruixut no el fa millor. El debat «a pes» continua vigent, però el futur passa per menys pàgines i més criteri. Durant anys s’ha instal·lat la idea que un llibret extens és sinònim de qualitat. Més pàgines, més important. Més gruix, més prestigi. Però la realitat editorial és una altra: el volum no substitueix l’ordenació, ni la quantitat compensa la falta de coherència.
Un llibret amb 220 pàgines mal estructurades, amb tipografies desproporcionades i contingut repetitiu, no és millor que un de 120 pàgines ben pensades. Al contrari: pot resultar pesat, car de produir i incòmode de llegir. A més, un excés de pàgines implica més paper, més tinta, més pes i més cost logístic. La pregunta no és «quantes pàgines podem omplir?», sinó «quines pàgines aporten valor?». Cada text hauria de tindre un sentit dins del conjunt. Si un contingut no suma, probablement sobra.
També hi ha un factor de percepció: quan un llibre és excessivament llarg, el lector tendeix a fullejar-lo en lloc de llegir-lo. En canvi, un llibret equilibrat, amb bon paper, bona tipografia i coherència estructural, convida a quedar-se. Té ritme. Té respiració. Té intenció. Reduir no és empobrir. És decidir. I decidir és una forma de respecte cap al lector.
Intel·ligència artificial i futur del disseny
La intel·ligència artificial pot ser una eina, però no és una solució automàtica. Generar «tropecientas» imatges d’IA per omplir pàgines no és dissenyar; és tapar buits. A més, cada generació massiva d’imatges implica un consum energètic elevat. No és una qüestió menor: el cost ecològic també existeix. Abans de recórrer a la IA com a farciment visual, convé preguntar-se si realment és necessària. Hi ha bancs d’imatges excel·lents, amb fotografies professionals, il·lustracions de qualitat i llicències clares. També hi ha artistes locals que poden aportar una mirada pròpia i donar valor cultural al projecte.
El risc d’abusar de la IA és doble. D’una banda, la pèrdua d’autoria i identitat. Moltes imatges generades tenen una estètica reconeixible, homogènia, que acaba fent que tots els llibrets s’assemblen. D’altra banda, la banalització del contingut: si tot es pot generar en segons, tot sembla prescindible. La tecnologia no és l’enemic. El problema és usar-la sense criteri. Un llibret de falla és una peça cultural, no un exercici de «prompt engineering». Si s’utilitza IA, que siga amb mesura, amb intenció i com a suport, no com a substitució del pensament. El valor continua estant en la idea, en la coherència i en la sensibilitat humana.
Conclusió
Fer un llibret de falla és un projecte editorial complet. Requereix planificació, criteri i coherència. La clau no és gastar més, sinó decidir millor. Quan estructura, disseny, maquetació, paper i publicitat treballen junts, el llibret deixa de ser un tràmit i es converteix en una peça que perdura.